El temps és l’inexorable posseïdor dels records, dels fets que esdevindran records i dels records que esdevindran somnis. Implacable, només concedeix la memòria, evocar instants cada cop més fugissers i borrosos però tan intensos que llastraran el futur. Deseando amar i 2046 són una reflexió al voltant dels records i la seva evocació, de la memòria i la seva càrrega, en definitiva del temps i de la resistència al seu transcurs.

L’interès de Wong Kar-Wai pel concepte del temps es materialitza en cada fragment de la narració. La màgia del cinema li permet endinsar-se en nous paradigmes de la temporalitat, desafiar les lleis de l’experiència o la racionalitat de l’espectador i allargar, per exemple, un moviment femení eternament o obviar en un segon tres anys d’una vida. Però de igual manera, proposa un cinema del temps real, on els espais morts, en aparença banals, capten la seva curiositat i són dotats d’una bellesa subtil, lírica, que els fa tan o més imprescindibles que les accions que els segueixen.

La alteració temporal condueix al protagonista dels dos relats a un continu viatge enrera i endavant, atrapat pel desig d’un amor frustrat (Deseando amar) i pel bagatge en el camí impossible cap a la recuperació d’aquest (2046). De fet, totes dues pel·lícules formen una conjunció que gira entorn al desig. La genialitat radica en no mostrar mai la culminació d’aquest desig, sinó més aviat en presentar-la com una espècie d’interstici, il·lustrant-ne l’abans i el després, l’afany d’aconseguir-lo i el successiu anhel, l’eterna evocació.

En la primera pel·lícula, Kar-Wai traça la relació de dos amants ofegats per les circumstàncies i l’entorn social. Precisament, la seva passió soterrada els abocarà a un delicat joc d’insinuació, d’ínfims gestos i tímides mirades, de cossos que es busquen i es freguen sense mai tocar-se; silenciós i gairebé inapreciable als ulls externs però de gran potència visual i intensa càrrega eròtica.

Al seu torn, 2046, molt més que l’habitació d’hotel on es troben els amants, serà l’element evocador, una espècie d’utopia del paradís perdut, i al mateix temps la lacra de la resignació, de la culpa, de l’amarga consciència de saber que el passat no tornarà. Arran d’aquí, naixerà la història futurista creada pel mateix protagonista, en què materialitzarà l’estat mental que suposa 2046 en una destinació concreta a la qual viatjar a través del temps. Durant aquest trajecte, es confrontaran els nous amors del present amb l’inesborrable ideal femení del passat.

La incessant persecució de la bellesa, tan característica en el terreny argumental, es manté també en el camp visual. Cadascuna de les imatges són fotografies hipnòtiques i recurrents, dotades d’un lirisme que commou els sentits. El cineasta crea atmosferes en suspensió, sorgides de la combinació d’una amplia gamma de textures i colors vius (el paper pintat anys 60, els motius florals dels vestits, les escenes futuristes de 2046) banyats, al seu temps, per una llum mai prou intensa, que juga a suggerir els cossos, a definir-los i alhora ocultar-los. Aquests climes difuminats, gairebé irreals, són escenaris clau per als encontres entre els personatges, d’una sobrietat i contenció brutals però al mateix temps d’enorme càrrega dramàtica.

Igual de rellevant és el paper dels enquadraments a les pel·lícules de l’autor. El fet que en comptades ocasions els personatges apareguin completament al pla, que les escenes es filmin sempre darrere marcs de portes, finestres, arbres o a través de petites obertures evidencia la intenció desemmascarar a l’espectador de cinema en la seva condició de voyeur. Així, els protagonistes semblen existir més enllà del film, mantenen una història d’amor aliens a ser exhibits i és l’espectador qui, des de l’altra banda de la pantalla i sempre ocult, tindrà el privilegi d’espiar un fragment d’aquesta història. Per això els relats de Wong Kar-Wai són sempre ambigus, deixen escletxes de misteri que el voyeur no ha pogut desxifrar i que, per tant, només els propis protagonistes o la seva imaginació podran cobrir.